EL FILL PRÒDIG

S'anunciava un concert d'orgue i soprano. Hi vaig puntualment. El que no s'anunciava era la missa. En realitat es tractava d'una missa cantada per una soprano acompanyada d'orgue. Me n'adone i respectuosament reste al darrere tot seguint les indicacions conegudes del celebrant. Les paraules de reconciliació i de rebuda, ho vaig agafar també per mi, del fill pròdig me van sonar bé. Acaba la celebració, vincla el cap la feligresia per rebre la benedicció divina i el rector que comença a fer referència a les blasfèmies que els cristians d'aquest país Espanya han havut de suportar durant la setmana que ahir acabava. Ací ho vaig deixar. De sobte tota la bellesa de la música, tot l'esperit de perdó de l'homilia, les paraules de benvinguda al fill retrobat se'n van indigestar.

Des de la parada d'autobús

Des de la parada d'autobús veig els cotxes fer cua per entrar a l'aparcament del centre comercial, els adolescents de cabells tenyits, texans allà baix, ulleres de sol que els tapen la cara caminar cap a la plaça del País Valencià, ara de l'Ajuntament. Des de la parada d'autobús veig joves circular amb bicicleta en direcció contrària. Des de la parada d'autobús veig com es tanca el centre a la circulació i les persones prenen els carrers. Des de la parada d'autobús expose a tres dones, que em semblen mare i filles, com arribar al nou centre comercial. Espere un autobús que no arriba i n'agafe un altre.

Residu

El residu acaba essent la petjada característica de l'home. Un residu plàstic, metàl·lic, llefiscós tantes vegades.

Guanyar, perdre

Ja m'agradaria no tindre que gastar totes dues paraules. Ja m'agradaria no veure com es guanya o perd. No seria possible viure sense competir? El món com el coneixem és resultat de la competició, de la llarga competició que conta la història. És afortunat guanyar. És desafortunat perdre. I a alguns sempre els toca perdre com deia la cançó. I els que sempre guanyen no saben perdre, tenen mal perdre perquè simplement no en tenen de perdre, no el coneixen. I els que sempre perden quan guanyen no s'ho creuen, fins i tot, entenen que és quelcom miraculós, extraordinari, que no es tornarà a repetir. Aqueix guanyar o perdre únics són dels que marquen la vida.

Al mateix vaixell

Igual estem al mateix vaixell. Igual no me n'adone i tot el meu malestar ve de no acceptar que jo també vaig en aqueix vaixell. I si de debò no vull estar, ara com ara deuria d'abandonar-lo. O ja fa temps deuria d'haver-ho fet. Algú estarà mirant-te i açò te preocupa. Es palesa tota la teua contradicció. Si poses bona cara i somrius, avui t'ho dius, igual seràs més feliç. Feliç vol dir que no te torturaràs amb remordiments. Quedaràs bé: la teua especialitat.

Frase per començar la setmana

L'erudició dels ignorants voreja la coentor més estúpida.

Família, hipoteca ... projecte estàndard

Un senzill projecte estàndard: cerca feina, una dona, formeu una família. Me l'acaba d'exposar com qui no diu res una veïna. Podria afegir: contracta una hipoteca, compra't un cotxe i un telèfon mòbil. Aleshores avaluem en termes de felicitat la consecució o no de qualsevol d'aqueixos objectius. Les relacions interpersonals basades en comparatives al voltant de les anteriors premisses de vida consumidora determinaran la nostra existència. Per activa i per passiva se'ns oferirà el missatge i finalment nosaltres acabarem enganxats pel parany. Sincerament les meues parcel·les de llibertat personal creixen de manera inversament proporcional a com ho fan els esforços per aconseguir allò relacionat. Puc pensar que sóc un antisistema, però tracte de dir i fer la meua tot reflexionant.

Un xiquet plora al tren

Des de què vam eixir de la ciutat de Xàtiva plora una criatura. Sé que sa mare està fent el possible per aquietar-lo, jo demane a déu que així sia amén. Vaig llegint a Gustau Muñoz dins d'aquell vagó que passa vora el Lluís Alcanyís, en paral·lel a la futura línia d'alta velocitat mentre davant meu una dona capficada gran fa encreuats.

Nit de dimecres

Allà baix petits camins perdent-se enmig la nit dels fondos barrancs, sobre els ponts vianants tristos de velles rutines, grups de dones venint de tertúlia, els darrers estudiants en abandonar la biblioteca, carrets de criatures camí de casa empentats per mares de torn de vesprada, una parella asseguda entre les ombres del jardí nocturn, la marquesina tancada amb les seues cadires replegades, camions de gran tonatge serpejant la nacional, esportistes de gimnàstica de manteniment, botiguers que esperaran el cobrament del sou per omplir el calaix.

Jo dic no

No en el meu nom, no amb la meua paraula, no amb les meues dades, no amb les meues idees, no amb el meu consentiment, no fent servir la meua veu, no en el meu lloc ... això no vol dir amb les meus silencis, amb els meus oblits, amb les meues connivències, amb el meu sí callat, amb el gest participatiu.

Dissabtes

Dormir fins més tard, dutxar-se per assolir certa dignitat, xafar el carrer a primera hora, fer un cafè al forn de sant Josep, parlar qualque cosa amb la fornera, saludar veïns matiners, comprar el diari a la papereria de Rosa i Eduard... llegir el diari vora el balcó que més m'estime, seure davant del teclat a l'estudi que mira el ponent... algú posa la ràdio, el sol forada les finestrals, el vent neteja l'aire, la primavera desperta les darreres plantes que creixen als solars abandonats, uns joves preparen un xufar per botar-li foc i recollir les xufes soterrades, del camp de futbol arriben crits ...

Represes

Reprendre la naturalitat. Reprendre la paraula. Reprendre la recerca de la bellesa. Reprendre la comprensió. Reprendre la inquietud. Reprendre vells camins. Reprendre antigues propostes. Reprendre lluites. Reprendre relacions. Reprendre pensaments. Viure és reprendre.

Exemples naturals

Quantes vegades voltes com l'oroneta? Quantes t'amagues dins la closca del caragol sabedor de la seua protecció indestructible? Quantes fas el peix submergint-te en aigües tranquil·les? Quantes te camufles entre les fulles verdes de l'arbre de solitari? I quantes més sobre la teulada te dediques al teu cant desordenat i espontani de teuladí?

Primeres impressions dominicals

Tota la vida per davant, tot el temps per nosaltres mateixos, i tantes vegades que malbaratem tant de capital. Caldria fer un curset d'inversions de capital personal. El dia és llegíssim, nuvolós, grisó, fresc, amb poca gent pels carrers, encara el quiosquer mirant-se tots els diaris sobre el taulell de la papereria, el panell electrònic anunciador d'esdeveniments culturals i socials ple de referències al carnestoltes, caminadors abillats amb roba esportiva passant el pont de sant Jordi, bevedors de cafè fullejant diaris sobre la barra del Montecarlo. Escrivint aquestes ratlles pretenia posar un poc d'espenta positiva a un dia per bastir, un poc d'esperança personal, constatada darrerament la buidor del mot esperança pel que a mi respecta. Si tinc clar que els models de felicitat estàndard no eren els que jo volia, també tinc clar que les meues alternatives, a més de poques, són alternatives completament desdibuixades, boiroses, gasoses. La convivència amb els demés és feixuga per ser feixuga la convivència amb mi mateix. I no es tractava tant de posar bona cara i ser simpàtic, com de posar-se a la feina de bastir qualque cosa, qualque cosa pròpia, carregada de la personalitat que vol eixir, que vol manifestar-se, fer-se present. Aqueix era un dels drames contemporanis, l'anonimat, el soterrament tantes vegades violent del propi ésser, del propi jo, o "jos".

Precipici

Vora el precipici ho vaig veure molt clar. Jo era allà dalt, al cim, però de sobte seria allà baix, al peu del precipici.

L'entrevista

Volien fer-me una entrevista i vaig advertir al periodista que millor li la fera a un arbre. Que aquest no li diria cap paraula, però que de segur li faria declaracions d'ombra, de vent, afruitades, fins i tot d'amor.

Lliçons i consells

El teu posat de donar lliçons m'espanta. Em recorda el meu de donar consells. El poc que valen les lliçons i els consells em confon.

Després del plor

Va plorar durant quaranta dies i quaranta nits la mort del seu gos. En acabar només va poder dir: guau.

Silenci

El silenci imposat, la tàctica d'impedir que alguns no puguen fer res més que guardar silenci produeix uns efectes potentíssims. Quan es trenca el silenci es posen en marxa els mecanismes per restablir el silenci. Aqueix trencament del silenci, que tant havia costat d'aconseguir, constitueix un moment de pànic per als guardadors del silenci. Ara, aquestos saben que serà solament un moment, fins i tot els servirà el trencament per enfortir el silenci que vindrà més tard. Resultat: cal eliminar els sorolls, les estridències, qualsevol espurna de distorsió. El silenci del que parle també és un silenci únic, no en pot haver un altre. És el silenci de la por.

A la botiga

La mare valencià-parlant parla al fill en castellà i se li obren totes les vocals.
El fill porta els pantalons texans allà baix.
La dependenta en solta una en valencià i una altra en castellà.
M'ho mire sorprès des d'un cantó. Me dic no pot ser, no pot ser.
Algú crida valencià no català.
D'altres callem llengua comuna, amor compartit.

Tot no està perdut

Alguns ja havíem perdut el nord
altres canvien el clima
uns quants parlen del temps
uns quants fan homilia
un grapat perden el tren
els demés perden el temps .

Reflexions del dia de la Lluna

Crec que no faig prou esforços per enfortir la meua dignitat personal. Crec que no faig prou esforços per mantenir una ètica possible.
Sols des de la pròpia lluita, diària, serena, reflexiva, pouant en el silenci, prenent distàncies si s'escau, però sense perdre un minut, és possible aqueix enfortiment, aqueixa ètica possible. La concentració, la claredat de plantejaments, deuríen de permetre'm créixer.

Definitivament m'enfonse quan acabe perdent l'atenció, i és molt fàcil aqueixa pèrdua d'atenció. La vida és molt valuosa. Moure's per les dreceres de la confusió, del dubte, acaba condemnant-nos a una desorientació de conseqüències rebutjables, sobretot quan la confusió i el dubte no donen fruits, que poden donar-los, que els donen.

La fragilitat dels éssers ens adverteix de la cura amb que els hem de tractar. I no és gens senzill. Requereix també un aprenentatge.

Com una mena de monjo m'havia fixat una regla de comportament, ja discutida, ja qüestionada: llegir, escriure, viatjar. I ja veuen que ni llegir, ni escriure, ni viatjar.

Gris

Compre un vestit d'home gris,
porte ja una camisa grisa,
el cel està cobert de nuvolades grises,
la pantalla de l'ordinador és també grisa.
En parlar descobresc aqueix color en les meues paraules.
Entre el negre i el blanc, totes les variables.
Desitjant la claror feridora del blanc,
demanant a veus la foscor del negre
reste a mig camí,
a la platja deserta, a la drecera perduda.
Gris,
ni carn ni peix,
gris.
Agafant-me a les engrunes de la desfeta dels altres,
bastint la pròpia.

Variació

Tot sol. Una fugida envers el propi món, tancat, refugi de totes les amenaces exteriors. Els altres ja no ens sorprenen. Nosaltres tampoc. Aspirem a una normalitat plana, sense estímuls de cap classe. Com a molt omplim el nostre temps d'aspiració de romandre, moltes vegades com siga.

Diumenge fred i gris

Recuperar les forces per eixir de casa i prendre un café ben calent i comprar la premsa diària i llegir-la sota les faldes de la taula de la saleta de la casa dels pares vora el balcó. Passejar els carrers mig buits, quasi abandonats als cotxes i les deixalles, entre plantes tristes i bancs desballestats, llegint les darreres pintades "ni papa, ni p.p.", d'asfalt brut i gastat, veient voleiar teuladins solitaris. I tot tan gris. Ha guanyat definitivament la indiferència, l'abandó, l'oblit, la distància, el silenci corrosiu, la por de perdre, la rendició.

Recomane José Agustín Goitisolo

A bones hores, ara m'ha tocat descobrir-lo i recomanar-lo. L'havia escoltat cantat pel Paco Ibáñez, ara l'he llegit antologat per la Carme Riera. Poesia necessària, poesia que hi ha que visitar, fer nostra, fer-la de tots, poesia per viure-la i fer-la vida i reviure. Paraules, paraules. Tot està allí, si us aprofita, visiteu-lo.

T'ho miraves des d'allà dalt

El ramat anava escampant-se
allà i allí
als teus peus
mentre tu sobre la roca
t'ho miraves des d'allà dalt
posaves els noms
passaves el temps
pare panxacontent
pastor content
fita omnipotent
amb xiulits fitaves l'espai
mentre el gos es tornava boig
en escoltar la teua veu potent.

Torna el fred

És hivern, diem sembla primavera, escoltem tornarà l'hivern. Res no és com abans, es comenta. Aquest abans és un misteri, podria ser un lloc llunyà, un món perdut ja definitivament. Davallada tèrmica, si alguns sentiments havien florit guarden els pètals per més endavant, si algunes fulles guaitaren cerquen la protecció de la branca nua. Què ens està passant? No massa coses, continuarem fent com si res. Ens abrigarem sense massa fortuna, tindrem un tema més de conversa, ens fregarem les mans, afegirem una manta a la roba del llit i l'espatlla ens cremarà de matinada per anunciar que torna l'hivern.

NECESSITE ESTAR SOL

Ja no vull gastar les paraules per dir certes coses. Ja no vull dir certes coses a segons quines persones. Estic una miqueta tip de tantes formalitats, de tota manera encara no he perdut les formes. Me fan falta les formes per mantenir certa serenor, cert equilibri.

Si m'ho permeten tractaré d'estar sol. Si m'ho permeten tractaré de trobar en el silenci algunes esquerdes per expressar-me. Pense que molta gent amb la seua xerrameca enganxosa finalment s'adona de què no hi ha per on trobar sentit al que es fa o diu.

Els que abusen de les grans paraules, els sacerdots de l'homilia, els xarradors de tertúlia radiofònica, els venedors de productes de supermercat, els escriptors super vendes, els defensors de la moralitat irreprotxable, els conservadors de la moral intocable, els profetes de la propera fi del món, els que donen consells sense que hom els hi demane, aquesta gent tan simpàtica no se n'adona que tots els grans principis que predica no tenen res a veure amb les accions que acaben portant a terme? Hipocresia social?

PUR TEATRE

Sí, en el fons hi ha molta por a no ser com els demés. La por a que algú diga allò o açò sobre nosaltres. Si em sent bé és segurament quan no tinc por a ser jo mateix. Almenys quan tracte de ser el jo mateix més autèntic.

Alguns se'n riuran segur que sí. Igual he inventat diferents identitats, diferents papers i em limite a executar-los com un actor. Alhora estic desplegant aqueixes diferents personalitats i quasi sense adonar-me'n. Algun d'aqueixos papers és el paper autèntic? A certes persones els dic que no sóc el que semble ser, que tot és pur teatre. Alguns personatges estan gastats, necessiten com a mínim un canvi de vestuari o de pentinat. Altres m'agradaria interpretar-los més. Altres estan esbossant-se. D'altres ja han acabat la funció. D'altres tornar més endavant.

Com deia hi ha molta por. Por a ser un mateix, també por a què alguns ens vegen com som. És que no creiem prou en nosaltres mateixos? Cal creure en nosaltres mateixos?

LLIURE

Finalment lliure quan tinc consciència de la meua força, de la meua independència insubornable. Lliure finalment quan veig enllà de mi mateix. Lliure finalment quan amb cada sol tinc per retrobada la meua bona estrella. Lliure encara que perda llibertats que es mostren de cartró pedra. Lliure malgrat les oposicions publicitàries. Lliure per darrere de les darreres posicions. Lliure sobre les ones de sorra. Lliure dins l'aire que coneixen els ocells.

REPRESA

Amb un munt de dubtes.
Amb un munt de deutes.
Reprendré finalment la drecera
reprendré novament la travessa
del llac on les ones m'anunciaren
la teua presència líquida
fent-se cercle concèntric.

Paranys

A mi em costa molt de dir el que sent. Sí. És cert. Ho admet. Sobre tot davant d'algunes persones. Però la gent fa moltes voltes per dir el que sent. Sempre he pensat que és millor callar que no dir alguna cosa que en realitat no sents. Això no vol dir que sempre ho faça. Les nostres inseguretats ens fan bastir paranys per dir i també per no dir. Les mentides en són un d'aqueixos paranys. La qüestió és que cadascú té una manera de dir les coses.

Se'n va la llum

Ens quedem a les fosques. Aquesta finestra es torna negra. Chopin deixa de sonar, els seus nocturns s'apaguen. Poregós vaig a comprar una espelma. Pense en negatiu i em dic que demà no escalfarà l'aigua l'escalfador elèctric. Al carrer copse un remot perill entre façanes obscures. Al supermercat més gent porta espelmes i mistos a la mà camí de la caixa. Bones nits.

En la nit

Explorar la nit.
Deixar sobre els ponts l'ombra solitària.
Emplenar una fulla recolzant una causa perduda.
Sobre el sofà llegir una novel·la de tema pròxim.
Encara escoltar Tete Montoliu.
Preparar qualque cosa per sopar.
Guaitar per la finestra d'internet.
Escalfar la freda habitació.
Esperar les llums del sol tímid.

Que vinguen carregats

Sí. Que vinguen carregats. Que es guien per aqueixa estrella que sobre una grua instal·lada a un solar del casc bombardejat de la ciutat vella es pot veure des de tot arreu. Sí. Que vinguen carregats de la nostra abundància, de les nostres sobres, del nostre compromís amb el mercat, de les nostres ambicions, dels nostres somnis fabricats del mateix plàstic del que estan fetes les targetes de crèdit. Que vinguen carregats de tots aquells artefactes que algú ha decidit es transformen en fals desig, en il·lusió ximpleta. Que vinguen carregats de tot el que no ens fa falta per alenar dia rere dia. Que vinguen carregats de paquets de mentides i bajanades. Un bon dia aquella màgia fa aparèixer al nostre esguard ombres de dubte, rastres de l'engany més trist. Algú pensarà tot és un muntatge. Poguera ser un gran muntatge. En tot cas una gran distracció, una gran variació. Algú com jo acaba escrivint aquestes coses per pura tristesa, per desengany. No fos millor ara com ara dir les coses com són i no crear monstres xantatgistes i operacions de màrqueting destinades a satisfer buits capricis? Interpretem una gran obra de teatre. Ens la creiem any rere any. En repetir-la la fem tradició. No podríem matisar? No podríem tenir una miqueta més de prudència? La vida és teatre, pur teatre. Sempre alguns guanyen, d'altres perden. No tinc més remei, altra eixida que mirar, mirar més enllà, tractar d'intuir. L'espectacle hi és, doncs ara com ara cal participar però amb prevencions o críticament.