Procés de pau

La pau és el camí. Alguns no se n'adonen que amb constants declaracions carregades d'odi i ressentiment, manifestacions d'autoafirmació i exclusió únicament s'abasta la distància i la diferència esdevé frontera. Estic completament convençut que des del coneixement i el respecte és possible una convivència en pau. Sovint posem per davant les nostres misèries i deixem de tenir en compte que si s'organitzem és per sobreviure, i la supervivència en el món contemporani suposa qualitat de vida i serveis públics per tothom. Les diferències racials i culturals s'han de preservar però no com un patrimoni exclussiu i excloent sinó com un patrimoni de tots. La pau és el procés, el procés ja ha d'estar farcit de pau, la pau no és definitiva, és o no és. M'estime la meua cultura, la meua llengua i el meu país. Vull preservar-los per què d'altres ho puguen estimar també.

País petit

Passar pel mateix indret, dia rere dia . Parlar amb la gent, contar-los coses, que ens conten les que els passen. Intercanviar experiència. Deixar parlar, escoltar. Veure com canvia el color de les fulles dels arbres. Observar les catifes que es formen al voltant de les soques com una ombra. Gaudir de les primeres hores del dia mentre els núvols freguen els cims de les carenes que volten la ciutat. Travessar els ponts i sentir l'aire fresc que omple els barrancs. Situar les fàbriques al llit dels rius, fitar la geografia ciutadana tot fent servir els fumerals de rajola. Entrar en un café i veure les perspectives dels carrers i les places. Palpar les barres dels bars mentre fullegem un diari. Reseguir l'ordenació dels llibres als prestatges d'una llibreria. Cercar una pel·lícula per fer més suportable la nit. Deixar-se prendre pel sofà mentre nadem entre les lletres d'un llibre.

Llibertat

Avui sembla ser que la llibertat té a veure amb el compte corrent o el crèdit. Avui sembla ser que la llibertat és cosa dels qui tenen un vehicle de determinades característiques. Avui sembla ser que la llibertat suposa posseir un cos capaç de meravelloses postures amatòries. Avui sembla ser que la llibertat habita llars sumptuoses amb jardí i piscina. Avui sembla ser que la llibertat va aparellada a poder llegir el diari on s'escriu el que vols llegir cada dia.

La solució

Passem per davant de les torres de Quart i solta la primera. Insulta als que hi instal·len la bandera de l'estat i la senyera de la ciutat, tot preparant la diada del sis de desembre. Després parla de justícia. Me conta un accident de trànsit on quasi perd la vida, després una carrera amb una dona que no volia pagar-li i que porta a la policia a l'objecte de denunciar-la. Allà la xica, em diu, es despullà i organitza la de sant Benet. L'home anà a judici i el jutge hagué de cridar a les forces de seguretat per desallotjar al personatge, el contador de la història en va repartir a tot i a dret. El senyor sap qui té la raó. Sempre algú lá posseix. Tracte d'explicar-li, inútilment, que la veritat i la mentida són dues coses difícils de destriar i reconéixer en moltes ocasions. Aquest problema, és clar, alguns éssers de la creació no el tenen. Estan tocats d'una divinitat que els fa infalibles. No és la infalibilitat privilegi papal.

El ventre de la balena

He baixat durant la vesprada al ventre de la plaça major d'Alcoi. Quin espai! De passar sovint i veure'l tancat, infrautilitzat a endinsar-me i recórrer-lo bocabadat amb la mirada. He pensat en un lloc per l'escultura, per l'experimentació futurista, per la dansa ... Alguns somien i porten a terme el somni. D'altres gaudim de les materialitzacions d'aqueixos somnis.

Sense dubte que manca un esperit autèntic de recuperació del patrimoni. En el fons manca un esperit autèntic de recuperació de les persones.

Passeig dominical per Alcoi

La ciutat vella llangueix mentre la població pren l'Albereda i el centre comercial, les pizzeries i els restaurants de menjar ràpid, les urbanitzacions periurbanes i els blocs de vivendes dels darrers eixamples. Recuperar els centres històrics esdevé tasca difícil quan no es recupera la vida farcida de moltes vides individuals, quan cau en l'oblit el seu origen.

Cercar la bellesa

Des de fa molt temps m'acompanya aqueix repte (?). La dedicació a la consecució de moments de bellesa m'omple de goig. Si en el passat creia que podia canviar el món, constatada la impossibilitat del somni, palesa l'absurditat de l'ingenu i coent propòsit de santedat, ara únicament la bellesa abastada, compartida dóna una miqueta d'alegria i esperança a l'existir. Encara me costa escriure la palabra esperança, abandonades les fes, evidenciades les diferències, demostrats els odis i desamors.

Encara un racó

Publicar un dietari acaba essent un petit acte de fe. En el meu cas de fe en el no res. Desitge que algú em puga llegir i fer els seus comentaris. Bons i densos, profitosos. D'alguna manera t'aventures a la descoberta de tu i del món. Vivim en la tensió de voler ser i ser. Vivim d'aqueixa tensió. Trobar respostes esdevé tan difícil com fer preguntes. Els blocs personals són illes on es materialitza tota aqueixa dialèctica, finestres de la incertesa, balcons del dubte, quadres del desconcert personal, exposicions de la descoberta, de la fascinació. Benvinguts. Després de publicar tot això al cau de l'oroneta ara continue des del dietari del no res, poca cosa però.