Diumenge fred i gris

Recuperar les forces per eixir de casa i prendre un café ben calent i comprar la premsa diària i llegir-la sota les faldes de la taula de la saleta de la casa dels pares vora el balcó. Passejar els carrers mig buits, quasi abandonats als cotxes i les deixalles, entre plantes tristes i bancs desballestats, llegint les darreres pintades "ni papa, ni p.p.", d'asfalt brut i gastat, veient voleiar teuladins solitaris. I tot tan gris. Ha guanyat definitivament la indiferència, l'abandó, l'oblit, la distància, el silenci corrosiu, la por de perdre, la rendició.

Recomane José Agustín Goitisolo

A bones hores, ara m'ha tocat descobrir-lo i recomanar-lo. L'havia escoltat cantat pel Paco Ibáñez, ara l'he llegit antologat per la Carme Riera. Poesia necessària, poesia que hi ha que visitar, fer nostra, fer-la de tots, poesia per viure-la i fer-la vida i reviure. Paraules, paraules. Tot està allí, si us aprofita, visiteu-lo.

T'ho miraves des d'allà dalt

El ramat anava escampant-se
allà i allí
als teus peus
mentre tu sobre la roca
t'ho miraves des d'allà dalt
posaves els noms
passaves el temps
pare panxacontent
pastor content
fita omnipotent
amb xiulits fitaves l'espai
mentre el gos es tornava boig
en escoltar la teua veu potent.

Torna el fred

És hivern, diem sembla primavera, escoltem tornarà l'hivern. Res no és com abans, es comenta. Aquest abans és un misteri, podria ser un lloc llunyà, un món perdut ja definitivament. Davallada tèrmica, si alguns sentiments havien florit guarden els pètals per més endavant, si algunes fulles guaitaren cerquen la protecció de la branca nua. Què ens està passant? No massa coses, continuarem fent com si res. Ens abrigarem sense massa fortuna, tindrem un tema més de conversa, ens fregarem les mans, afegirem una manta a la roba del llit i l'espatlla ens cremarà de matinada per anunciar que torna l'hivern.

NECESSITE ESTAR SOL

Ja no vull gastar les paraules per dir certes coses. Ja no vull dir certes coses a segons quines persones. Estic una miqueta tip de tantes formalitats, de tota manera encara no he perdut les formes. Me fan falta les formes per mantenir certa serenor, cert equilibri.

Si m'ho permeten tractaré d'estar sol. Si m'ho permeten tractaré de trobar en el silenci algunes esquerdes per expressar-me. Pense que molta gent amb la seua xerrameca enganxosa finalment s'adona de què no hi ha per on trobar sentit al que es fa o diu.

Els que abusen de les grans paraules, els sacerdots de l'homilia, els xarradors de tertúlia radiofònica, els venedors de productes de supermercat, els escriptors super vendes, els defensors de la moralitat irreprotxable, els conservadors de la moral intocable, els profetes de la propera fi del món, els que donen consells sense que hom els hi demane, aquesta gent tan simpàtica no se n'adona que tots els grans principis que predica no tenen res a veure amb les accions que acaben portant a terme? Hipocresia social?

PUR TEATRE

Sí, en el fons hi ha molta por a no ser com els demés. La por a que algú diga allò o açò sobre nosaltres. Si em sent bé és segurament quan no tinc por a ser jo mateix. Almenys quan tracte de ser el jo mateix més autèntic.

Alguns se'n riuran segur que sí. Igual he inventat diferents identitats, diferents papers i em limite a executar-los com un actor. Alhora estic desplegant aqueixes diferents personalitats i quasi sense adonar-me'n. Algun d'aqueixos papers és el paper autèntic? A certes persones els dic que no sóc el que semble ser, que tot és pur teatre. Alguns personatges estan gastats, necessiten com a mínim un canvi de vestuari o de pentinat. Altres m'agradaria interpretar-los més. Altres estan esbossant-se. D'altres ja han acabat la funció. D'altres tornar més endavant.

Com deia hi ha molta por. Por a ser un mateix, també por a què alguns ens vegen com som. És que no creiem prou en nosaltres mateixos? Cal creure en nosaltres mateixos?

LLIURE

Finalment lliure quan tinc consciència de la meua força, de la meua independència insubornable. Lliure finalment quan veig enllà de mi mateix. Lliure finalment quan amb cada sol tinc per retrobada la meua bona estrella. Lliure encara que perda llibertats que es mostren de cartró pedra. Lliure malgrat les oposicions publicitàries. Lliure per darrere de les darreres posicions. Lliure sobre les ones de sorra. Lliure dins l'aire que coneixen els ocells.

REPRESA

Amb un munt de dubtes.
Amb un munt de deutes.
Reprendré finalment la drecera
reprendré novament la travessa
del llac on les ones m'anunciaren
la teua presència líquida
fent-se cercle concèntric.

Paranys

A mi em costa molt de dir el que sent. Sí. És cert. Ho admet. Sobre tot davant d'algunes persones. Però la gent fa moltes voltes per dir el que sent. Sempre he pensat que és millor callar que no dir alguna cosa que en realitat no sents. Això no vol dir que sempre ho faça. Les nostres inseguretats ens fan bastir paranys per dir i també per no dir. Les mentides en són un d'aqueixos paranys. La qüestió és que cadascú té una manera de dir les coses.

Se'n va la llum

Ens quedem a les fosques. Aquesta finestra es torna negra. Chopin deixa de sonar, els seus nocturns s'apaguen. Poregós vaig a comprar una espelma. Pense en negatiu i em dic que demà no escalfarà l'aigua l'escalfador elèctric. Al carrer copse un remot perill entre façanes obscures. Al supermercat més gent porta espelmes i mistos a la mà camí de la caixa. Bones nits.

En la nit

Explorar la nit.
Deixar sobre els ponts l'ombra solitària.
Emplenar una fulla recolzant una causa perduda.
Sobre el sofà llegir una novel·la de tema pròxim.
Encara escoltar Tete Montoliu.
Preparar qualque cosa per sopar.
Guaitar per la finestra d'internet.
Escalfar la freda habitació.
Esperar les llums del sol tímid.

Que vinguen carregats

Sí. Que vinguen carregats. Que es guien per aqueixa estrella que sobre una grua instal·lada a un solar del casc bombardejat de la ciutat vella es pot veure des de tot arreu. Sí. Que vinguen carregats de la nostra abundància, de les nostres sobres, del nostre compromís amb el mercat, de les nostres ambicions, dels nostres somnis fabricats del mateix plàstic del que estan fetes les targetes de crèdit. Que vinguen carregats de tots aquells artefactes que algú ha decidit es transformen en fals desig, en il·lusió ximpleta. Que vinguen carregats de tot el que no ens fa falta per alenar dia rere dia. Que vinguen carregats de paquets de mentides i bajanades. Un bon dia aquella màgia fa aparèixer al nostre esguard ombres de dubte, rastres de l'engany més trist. Algú pensarà tot és un muntatge. Poguera ser un gran muntatge. En tot cas una gran distracció, una gran variació. Algú com jo acaba escrivint aquestes coses per pura tristesa, per desengany. No fos millor ara com ara dir les coses com són i no crear monstres xantatgistes i operacions de màrqueting destinades a satisfer buits capricis? Interpretem una gran obra de teatre. Ens la creiem any rere any. En repetir-la la fem tradició. No podríem matisar? No podríem tenir una miqueta més de prudència? La vida és teatre, pur teatre. Sempre alguns guanyen, d'altres perden. No tinc més remei, altra eixida que mirar, mirar més enllà, tractar d'intuir. L'espectacle hi és, doncs ara com ara cal participar però amb prevencions o críticament.