Primeres impressions dominicals

Tota la vida per davant, tot el temps per nosaltres mateixos, i tantes vegades que malbaratem tant de capital. Caldria fer un curset d'inversions de capital personal. El dia és llegíssim, nuvolós, grisó, fresc, amb poca gent pels carrers, encara el quiosquer mirant-se tots els diaris sobre el taulell de la papereria, el panell electrònic anunciador d'esdeveniments culturals i socials ple de referències al carnestoltes, caminadors abillats amb roba esportiva passant el pont de sant Jordi, bevedors de cafè fullejant diaris sobre la barra del Montecarlo. Escrivint aquestes ratlles pretenia posar un poc d'espenta positiva a un dia per bastir, un poc d'esperança personal, constatada darrerament la buidor del mot esperança pel que a mi respecta. Si tinc clar que els models de felicitat estàndard no eren els que jo volia, també tinc clar que les meues alternatives, a més de poques, són alternatives completament desdibuixades, boiroses, gasoses. La convivència amb els demés és feixuga per ser feixuga la convivència amb mi mateix. I no es tractava tant de posar bona cara i ser simpàtic, com de posar-se a la feina de bastir qualque cosa, qualque cosa pròpia, carregada de la personalitat que vol eixir, que vol manifestar-se, fer-se present. Aqueix era un dels drames contemporanis, l'anonimat, el soterrament tantes vegades violent del propi ésser, del propi jo, o "jos".