Reflexions del dia de la Lluna

Crec que no faig prou esforços per enfortir la meua dignitat personal. Crec que no faig prou esforços per mantenir una ètica possible.
Sols des de la pròpia lluita, diària, serena, reflexiva, pouant en el silenci, prenent distàncies si s'escau, però sense perdre un minut, és possible aqueix enfortiment, aqueixa ètica possible. La concentració, la claredat de plantejaments, deuríen de permetre'm créixer.

Definitivament m'enfonse quan acabe perdent l'atenció, i és molt fàcil aqueixa pèrdua d'atenció. La vida és molt valuosa. Moure's per les dreceres de la confusió, del dubte, acaba condemnant-nos a una desorientació de conseqüències rebutjables, sobretot quan la confusió i el dubte no donen fruits, que poden donar-los, que els donen.

La fragilitat dels éssers ens adverteix de la cura amb que els hem de tractar. I no és gens senzill. Requereix també un aprenentatge.

Com una mena de monjo m'havia fixat una regla de comportament, ja discutida, ja qüestionada: llegir, escriure, viatjar. I ja veuen que ni llegir, ni escriure, ni viatjar.