Que vinguen carregats

Sí. Que vinguen carregats. Que es guien per aqueixa estrella que sobre una grua instal·lada a un solar del casc bombardejat de la ciutat vella es pot veure des de tot arreu. Sí. Que vinguen carregats de la nostra abundància, de les nostres sobres, del nostre compromís amb el mercat, de les nostres ambicions, dels nostres somnis fabricats del mateix plàstic del que estan fetes les targetes de crèdit. Que vinguen carregats de tots aquells artefactes que algú ha decidit es transformen en fals desig, en il·lusió ximpleta. Que vinguen carregats de tot el que no ens fa falta per alenar dia rere dia. Que vinguen carregats de paquets de mentides i bajanades. Un bon dia aquella màgia fa aparèixer al nostre esguard ombres de dubte, rastres de l'engany més trist. Algú pensarà tot és un muntatge. Poguera ser un gran muntatge. En tot cas una gran distracció, una gran variació. Algú com jo acaba escrivint aquestes coses per pura tristesa, per desengany. No fos millor ara com ara dir les coses com són i no crear monstres xantatgistes i operacions de màrqueting destinades a satisfer buits capricis? Interpretem una gran obra de teatre. Ens la creiem any rere any. En repetir-la la fem tradició. No podríem matisar? No podríem tenir una miqueta més de prudència? La vida és teatre, pur teatre. Sempre alguns guanyen, d'altres perden. No tinc més remei, altra eixida que mirar, mirar més enllà, tractar d'intuir. L'espectacle hi és, doncs ara com ara cal participar però amb prevencions o críticament.